Músic. Creador del grup Jarabe de Palo.
Barcelona, 1966 – Bagergue (Vall d’Aran), 2020.
«Depende, de según cómo se mire todo depende.»
Aquest vers, aquesta tornada d’una de les seues cançons més famoses, és la que Pau Donés haguera triat per a il·lustrar la seua biografia, i és clar, qui som nosaltres per a portar-li la contra?
Resulta quasi impossible escriure una biografia de Pau Donés després de vore el fabulós documental en què conversa sobre la vida amb el seu amic Jordi Évole, Eso que tú me das, gravat poques setmanes abans de la seua mort. També resulta difícil escriure d’una persona que, fa molt poc, va escriure la seua autobiografia 50 palos y continúo soñando per a commemorar els seus cinquanta anys i «tots els colps que m’ha donat la vida».
No obstant això, en fer-ho, t’adones que Pau Donés, el músic, el que coneixem, ens descriu com de difícil li ha resultat arribar fins allí i com aquestes dificultats l’han fet a cada moment «cantar a la vida» en tots i cadascun dels seus grans èxits. Malgrat la seua dislèxia i la seua hiperactivitat, estudià Econòmiques i Empresarials i va treballar en uns quants llocs, entre ells, en una agència de publicitat, fins que decidí dedicar-se a la profesión per a la qual havia nascut.
El seu primer i gran èxit el va aconseguir amb La flaca, «perquè les meues millors cançons han sigut sempre d’amor: La flaca, Agua, Grita, Déjame vivir i, finalment, Humo», segons explicava Pau Donés mateix en alguna entrevista. D’aquest darrer tema, gravat ja amb un càncer terminal («el carranc», com solia dir per a ajudar els altres a afrontar aquesta terrible malaltia), són els seus versos «Ahora, que solo el ahora es lo único que tengo / Ahora, que solo me queda esperar que me llegue la hora», per a expressar, malgrat tot, el seu amor per la vida.
Pau Donés
El 9 de juny de 2020, després de cinc anys de llarga malaltia, l’artista moria als 53 anys. Deixava, això sí, una gran lliçó d’amor a la vida i de lluita constant per a superar adversitats, i per a fer-ho sempre des d’un bon tarannà i de l’agraïment per allò que s’ha viscut.